Essam Daod: “La història de persones sense veu que ningú vol explicar”

Once upon a time in Lesbos... from La Kaseta Ideas Factory on Vimeo.

Essam Daod, un psiquiatra infantil palestino, es activista y colaborador de Proactiva Open Arms desde 2015, cuando decidió ir a Lesvos a ayudar a todas aquellas personas que cruzan el Mediterráneo. Desde entonces, como persona que ha sufrido la falta de Derechos Humanos en su país, trabaja en su propia organización Humanity Crew y ofrece conferencias en todo el mundo hablando de su experiencia como activista.

– ¿María y tú cuando decidisteis ir a Grecia? Creamos Humanity Crew porque pensamos que no todo gira a nuestro alrededor y no necesitamos parar nuestras vidas para ayudar a otras personas. Si te organizas puedes continuar con tu vida, mantenerte fuerte y ayudar más. Fuimos a Grecia por primera vez porque queríamos escapar de toda la injusticia de nuestro país; queríamos sentirnos bien y humanos con otras personas. Aquí entendimos que nuestro pasado y presente no es solo sufrimiento, sino conocimiento y fuerza que podemos usar ayudando a los demás porque nadie mejor para entender a un refugiado que alguien que ha nacido en esta condición. Así que lo que estamos haciendo es convertir 70 años de guerras y sufrimientos en conocimiento y poder, así es como realmente podemos liberarnos de nuestro estado de más de 70 años como refugiados y ayudar a otros que están sufriendo lo mismo en el presente.

– ¿Cuanto tiempo estuvisteis en Grecia? La primera vez 3 semanas.
Essam Daod

– Com va ser la vostra feina com a voluntaris a Grècia? Aquesta crisis m’ha revelat la crueltat del món en què vivim. La nostra pròpia crueltat. Em pregunto si està bé ser al costat de Grècia, ajudant persones que han estat explotades a Truquia perquè, en el meu dia a dia, compro productes d’Apple i Samsung, sent conscient que exploten treballadors i permeten morts als seus tallers clandestins. Visc en un país que fa mal a altres poblacions.

– Què t’han ensenyat aquestes experiències? Aconsegueixes una imatge real de tu entre aquestes dues realitats. Et dius a tu mateix: és terrible però és maco ser aquí. Maldrat les morts i el patiment, comences a veure alguna cosa millor a través de les persones refugiades: la seva gratitud, encara que facis poca cosa, quan les rescates de l’aigue i els hi fas una abraçada. Estar envoltat de bona gent, que ho ha deixat tot enrere per venir com a voluntari. Gent que plora amb els desastres però és feliç amb el que surt bé. Comences a gaudir la il·lusió. Totes les persones són bones. T’oblides del Facebook, el WhatsApp, les guerres, els diners… Per primera vegada en anys m’oblido del capitalisme, la hipoteca, la feina, els dubtes de qui i què sóc. A Grècia no era vist com a res però era considerat com a persona.

– Podries explicar-nos el millor record que ens de Grècia? El moment que porto al cor és la primera vegada que vaig poder reestructurar l’experiència d’un nen que va arribar en un vaixell de refugiats: des de la por la debilitat, a la força i l’heroisme. El seu nom és Omar, estava espantat i plorava, no sabia que passava amb ell. Li vaig explicar la història de Omar, l’heroi que va creuar el mar. Poc a poc va deixar de plorar i va començar a somriure i a explicar la seva història heroica imaginària sobre com va aturar les onades amb les seves mans per protegir a tothom. Així va sorgir una nova tècnica per crear narratives d’heroicitat en zones de gueera, i catualment estem expandint aquest projecte, El projecte heroi, (The hero project) a altres zones en crisis, així que no només alleugem el trauma dels menos, sinó que l’evitem, l’empoderem i el tranformem en un heroi.

– ¿I el pitjor record? Va ser a finals d’octubre de 2015 a la costa de Skala, al nord de Lesbos. Cinc membres de l’ONG Proactiva Open Arms i jo estàvem en un penya-segat. Vam veure una embarcació de fusta llançada des del costat turc i vam començar a fer el seguiment. Poc després vam començar a veure punts taronges (armilles salvavides) apareixent a l’aigua. Com una pilota que submergeixes i tornar a surar. Al principi pensàvem que era un petit vaixell enfontsant-se. Un dels nois tenia una càmera tèrmica amb bona ressolució; es podia veure persones caminant a la banda turca. Em va cridar i em va dir: “doc, vine, he comptat més de 100 persones, probablement 200 o 300” a l’aigua. Ells sabia perquè em deia aquells números: no era una petita embarcació, sinó una llanxa de fusta desfent-se. Deia que podia veure punts negres desapareixent. Personas enfontsant-se. Els socorristes espanyols van sortir amb una moto d’aigua cap allà. Avisem a totes les organitzacions i grups de lazona. Els guardacostes grecs van arribar amb vaixells de pesca pel rescat. Tothom va començar a treure les persones de l’aigua; alguns utilitzant vaixells, d’altres xarxes. Estàvem a la platja reanimant persones. Nens amb pares, altres sols, era un caos. Aquest ha mort, deixa’l; aquest no ho farà, deixa’l. Només hi havia 1 o 2 tancs d’oxigen, no més. Ni hi havia medicines. Tot reanimacions manuals. Vam estar a la platja fins a la 1h. Els grecs es van emportar els nens a casa seva, van obrir esglèsies i escoles perquè poguessin passar la nit. Voluntaris van deixar les seves habitacions d’hotel perquè les refugiades poguessin dormir. Al dia següent, de tot això, només hi quedava un titular lacònic: “242 persones van ser rescatades a les costes gregues” i res més sobre els més de 30 cossos morts i més de 100 desapareguts.

– Com ha influït To kyma a la teva vida? Ho puc dir en poques paraules! To kyma és una de les raons per les que Humanity Crew existeix. És l’únic film que explica la història del que passa a les illes, que ajuda a difondre-ho i a rebre ajuda i reconeixements; To kyma és el millor exemple de com una càmera en mans de bona gent pot marcar una gran diferència.

– Ens podries explicar la història de Humanity Crew? Després de la nostra primera missió a l’octubre de 2015, quan van presencia el patiment de les més de dues-centes mil persones que van arribar en menys d’un mes en vaixells de goma des de Turquia a Grècia, fugint de la guerra, i on milers d’elles van morir. Recordo que una setmana després de tornar a casa, quan estàvem amb amics compatint les històries de Grècia, els vaig ensenyar la foto d’un nen publicada per un diari alemany, un nen a qui li vaig practicar una RCP després d’un naufragi el 28 d’octubre. A la vegada que explico la història, la meva dona mira i diu “Aquest és Ahmed” i comença a explicar com el nen va arribar a l’hospital sense reaccionar ni res, traumatitzat (reacció traumàtica coneguda com catatònia) i com, durant 3 dies, va dormir amb ell i l’abraçada, parlant-li en àrab fins que va començar a moure’s. Li va agafar la mà, la va portar a un vidre i va dir “ANA BADI BAYT” (vull anar a casa). Quan Maria va acabar la història, vaig començar a plorar perquè també sóc cec a l’alma dels refugiats, que creo robots després de cada RCP descuidant les seves almes. En aquest moment, Maria ja s’havia graduat a la universitat George Washington de segon grau en dret i jo estava a punt d’acabar la residència en psiquiatria infantil. Vam decidir continuar i fundar Humanity Crew per donar ajuda psicosocial i una primera resposta a la salut mental en refugiats i desplaçats. Des de la nostra primera missió, tenim 194 delegacions i proveïm més de vint-i-sis mil hores d’ajuda a la salut mental a més de deu mil refugiats. Fem aquest treball amb Proactiva Open Arms, que lideren les operacions de rescat des del 2015 i han salvat centenars de vides.

– Com van ser les teves conferències a Catalunya sobre la teva feina com a psiquiatra? El 2016 Humanity Crew va ser premiada amb el “The Defenders of Refugee Rights Award” a la 4a Edició de Ciutats Defensant els Drets Humans a Barcelona. Vaig fer més de 10 conferències a Catalunya a polítics, estudiants i públic general. Va ser una gran experiència per mi perquè per primera vegada vaig conèixer gent catalana i vaig entendre perquè ajuden a cada crisi del món i mai es posicionen en contra. És per la gran inversió en les noves generacions; les millors xerrades van ser a alumnes de primària; veure que són conscients del patiment d’altres i la seva voluntat d’ajudar t’ajudar a entrendre perquè Proactiva va ser la primera a anar a Grècia.

– Ens podries explicar la teva experiència a les TED talks? Les TED talk han sigut una gran experiència, són un gran assoliment per Humanity Crew! Però el més important és que he posat al punt de mira la salut mental en persones refugiades. Persones amb influència ara poden pensar i fer suport a aquest aspecte tan important i desatès de l’ajuda humanitària. A més, aquesta conferència va ser escollida com a principal pel portal de TED en honor al dia mundial de les persones refugiades el 20 de juny de 2018.

– Com està la situació a Palestina ara? Es tracta de Gaza! No hauríem de parlar de res més perquè tot el que està passant allà és un crim contra la humanitat! Gaza és la presó més gran del món, sense accès a la resta del món, gairebé 3 milions de persones sense drets ni ningú amb qui parlar d’això; només 3 hores d’electricitat i el 90% no té aigua potable. La salut mental és una catàstrofe. Gairebé 100 persones han estat atacades i assassinades durant les manifestacions pacífiques a la frontera durant els últims mesos. Tothom ha d’aixecar-se i ràpid!

– Com afecta psicològicament als nens aquesta situació? Els infants refugiats són, sens dubte, els més vulnerables. Primer perquè són nens, i segon perquè els seus pares també estan afectats psicològicament, el que complica el normal desenvolupament d’un ambient sa. El trauma té un impacte en tots els aspectes. Biològicament canvia l’estructura del cervell i la funció de supervivència dels nens. De grans tindran més possibilitats de ser addictes a les drogues, intenta suicidar-se o patir malalties mentals. Això vol dir que creixeran amb alguna malaltia i difícilment seran productius per a les comunitats que els acullin.

– Quant de temps portes treballant com a psiquiatra de nens? Des del 2012, 6 anys.

– Finalment ¿com va influir To kyma a la població de Palestina i Israel? Crec que To kyma influeix igual a tot arreu! Explica la història d’éssers humans des de dos punts de vista: els supervivents i els que rescaten sense interessos popis ni polítics: la història de persones sense veu que ningú vol explicar. La gent se n’adona que a Europa no venen col·laborados de l’ISIS o de l’exèrcit d’Assad com diuen alguns polítics, sinó nens, dones i homes i que fugen de la mort buscant una vida. To kyma mostra la part humana d’aquesta crisi.

Essam DaodEssam Daod

Have your say

two × 5 =